La ja coneguda sentència dictada pel Tribunal Suprem en data 11 de setembre de 2019, està provocant la interposició de tota una sèrie de noves demandes d’execució hipotecària les quals s’estarien erròniament interposant segons el que es disposa per la Llei 5/2019 reguladora dels Contractes de Crèdit Immobiliari. Com acabarà l’autorització donada pel TS contra una cosa impedida legalment?
Fa ja més d’un any que el nostre Tribunal Suprem va dictar la seva famosa Sentència de data 11 de setembre de 2019 per la qual, no exempt de polèmica, molts procediments d’execució hipotecària, en clara aplicació dels criteris orientadors marcats pel nostre més Alt Tribunal, han estat arxivats per apreciar-se o declarar-se la nul·litat de la clàusula de venciment anticipat que servia de base per a l’execució.
Des de llavors, les actuacions d’arxiu s’han anat succeint i amb això, cada vegada són més els procediments d’execució hipotecària que s’inicien de nou, ara fent ús del venciment legal fixat per l’article 24 de la Llei 5/2019 reguladora dels Contractes de Crèdit Immobiliari.
L’esmentat no sorprèn a ningú en haver estat el mateixTribunal Suprem qui, en la citada sentència d’11 de setembre de 2019, va deixar la porta oberta a l’inici d’aquests nous procediments d’execució en disposar, expressament, que:
d. Les actuacions de sobreseïment dictades conforme als apartats a) i b) anteriors no faran efecte de cosa jutjada respecte d’una nova demanda executiva basada, no en el venciment anticipat per previsió contractual, sinó en aplicació de disposicions legals (ATJUE de 3 de juliol de 2019, assumpte C-486/16). Solució que no pugna amb l’article 552.3 LEC, ja que no es tracta d’un segon despatx d’execució amb fonament en el mateix títol, sinó d’execucions basades en diferents títols (el contracte, en el primer cas i la llei en el segon).
Amb això, el Tribunal Suprem va salvar l’escull amb el qual els procediments a iniciar s’anaven a trobar, que no era altre que una clara situació de cosa jutjada que podria haver impedit l’inici, després d’arxiu, de l’execució que es tractés.
No obstant això, el que nostre més Alt Tribunal no va apreciar, o sembla que no va tenir o no va voler tenir en compte i és la discussió que mitjançant el present es posa sobre la taula, és l’excepció o impediment continguda en la Disposició Transitòria Primera de la Llei 5/2019 reguladora dels Contractes de Crèdit Immobiliari, concretament en els seus punts 1 i 4, que disposa:
1. Aquesta Llei no serà aplicable als contractes de préstec subscrits amb anterioritat a la seva entrada en vigor.
4. Per als contractes anteriors a l’entrada en vigor d’aquesta Llei en els quals s’incloguin clàusules de venciment anticipat, serà aplicable el que es preveu en l’article 24 d’aquesta Llei, tret que el deutor al·legués que la previsió que conté resulta més favorable per a ell. No obstant això, no serà aplicable aquest article als contractes el venciment anticipat dels quals s’hagués produït amb anterioritat a l’entrada en vigor d’aquesta Llei, s’hagués instat o no un procediment d’execució hipotecària per fer-lo efectiu, i si estigués aquest suspès o no.
Sense indici de dubte, la Llei deixa poc marge a la interpretació i clarament estaria impedint la interposició d’una nova demanda d’execució, amb base en el venciment de l’article 24, en aquells procediments que haguessin estat arxivats conforme als criteris orientadors disposats pel nostre més Alt Tribunal, fins i tot aquells que, fins i tot no havent estat iniciats, s’hagués donat el venciment del préstec que es pretengués executar.
Dit això, és evident que el Tribunal Suprem permet l’inici de nous procediments hipotecaris en aquells processos que hagin estat arxius a conseqüència de la nul·litat de la clàusula de venciment anticipat, no obstant això, la ja citada llei estaria impedint aquesta possibilitat per aquest motiu, és inevitable preguntar-se:
Pot permetre el Tribunal Suprem l’inici d’un procediment d’execució que està prohibit per la llei de manera expressa? O dit d’una altra manera Pot anar el nostre més Alt Tribunal contra un imperatiu legal?
La situació és que mentre que el resolt pel Suprem derivaria o ens portaria a una nova execució, la Llei 5/2019 convidaria de manera expressa a la interposició i inici d’un procediment ordinari, en el qual a l’empara del que es disposa en els articles 1124 i 1129 del Codi Civil, i davant un incompliment greu i essencial del deutor, l’entitat o creditor que es tracti buscaria obtenir una resolució a favor seu que després podria executar.
És evident que un procediment d’execució, des del punt de vista de l’executant, comporta menys costos i una, a priori, reducció del temps fins a poder veure satisfet el seu crèdit, o almenys part d’ell. No obstant això, el clar risc d’arxiu del procediment amb una condemna expressa en costes és evident.
Si bé és cert que la part executant podria emparar-se en una possible nul·litat de tot l’actuat a conseqüència del sobreseïment que pel Jutjat es dictés en l’execució inicial, la realitat és que per a l’inici d’aquest procediment es va declarar vençut el contracte, la qual cosa ex. art. 24 Llei 5/19, i segons el que es disposa en la seva disposició transitòria primera, impediria l’inici d’un nou procediment d’execució.
En suma, haurem d’esperar al desenvolupament dels esdeveniments tenint per segur que, la via per a recórrer sobre la base del que es disposa en la disposició transitòria primera de la Llei 5/19 amb total seguretat serà utilitzada per gran part dels executats, la qual cosa comportarà una massiva situació d’oposicions a l’execució despatxada.
Per tot el que s’ha exposat, al final seran els nostres Jutjats i Tribunals, com han fet aquests últims anys, els qui acabin assentant un criteri o manera a seguir, la qüestió, no exempta de polèmica, generarà una multiplicitat d’oposicions i plets el resultat dels quals, avui dia, és desconegut per tots.
Este artículo está disponible en: Castellano
