Breu comentari de la nova doctrina assentada pel nostre Alt Tribunal en matèria de clàusules abusives relatives als contractes de manteniment d’ascensors amb Consumidors.
El 17 de setembre de 2019 és una data que totes les empreses encarregades del manteniment d’ascensors haurien de marcar en els seus calendaris. I és que abans que arribés la resolució del Tribunal Suprem, estàvem davant el que podríem dir el paradigma del caos. Si bé hi havia certes Audiències Provincials que havien advocat anys enrere per unificar criteris, la realitat és que en gran manera cada circumscripció tenia criteris bastant dispars.
Davant aquesta tessitura, les empreses dedicades al manteniment d’ascensors es van veure beneficiades, ja que en un mateix partit judicial podríem trobar diversos criteris, denotant una falta d’unanimitat alarmant. Una autèntica ruleta russa per a les empreses i els seus representants legals, els qui amb només conèixer el lloc on anaven a interposar la demanda ja podien vaticinar el resultat aproximat.
A partir del passat mes de setembre, el nostre Tribunal Suprem ha assentat una nova doctrina respecte a la durada dels contractes. Comptat i debatut, ve a reafirmar aquells criteris que mantenien certes Audiències Provincials, les quals tendien a declarar l’abús de clàusules contractuals que establissin una durada de cinc anys. No sense establir els factors que han de prendre’s en consideració a l’hora de declarar l’abús de la clàusula, com poden ser: la naturalesa dels serveis prestats, les obligacions del prestador de serveis, així com la interrelació de la clàusula de durada amb la resta de clàusules del contracte.
En conseqüència, el Tribunal Suprem entén que aquelles clàusules que estableixin una durada de cinc anys han de ser declarades nul·les per abusives i, per tant, tenir-se per no posades. Ara bé, realitza una precisió que val la pena remarcar, i és que es donen per vàlides, presumptament, aquelles clàusules que estableixin durades de tres anys, sempre que estiguem davant un contracte la modalitat del qual sigui considerada “a tot risc”. Per a la resta de contractes, la durada recomanada es correspon amb una anualitat, tal com es va expressar en la circular emesa pel Gremi d’Ascensoristes de Catalunya l’any 2011.
Sense perjudici de l’anterior, res impedeix als nostres jutges entrar a valorar si ha existit negociació amb els Consumidors, per la qual cosa encara que la durada s’adapti als criteris actuals, podria continuar declarant-se el seu abús.
Aquest gir de 180°, ens suscita una sèrie de qüestions. Quins efectes té aquesta resolució sobre les reclamacions judicials que interposen les empreses mantenidores? Suposa la fi de les reclamacions judicials? Com afrontem aquesta bolcada com a defensa legal de les empreses de manteniment?
Hem de partir que aquest tipus de reclamacions judicials solen presentar-se per quanties inferiors a 2.000 €, la qual cosa comporta que les sentències no siguin recurribles. Això suposa que moltes empreses de manteniment vegin desestimades les seves pretensions després de declarar la nul·litat de la clàusula de durada, nul·litat que contamina la resta de clàusules vinculades a ella, ja que molts contractes acostumen a formalitzar-se per més de tres anys. Així les coses, és totalment plausible la reticència de certes empreses de manteniment a l’hora d’instar una reclamació judicial.
Si bé ens trobem davant un període d’adaptació, aquesta unificació de criteris està provocant una deriva que impedeix, en gran manera, que les empreses demandants vegin estimades les seves pretensions en reclamacions contra Consumidors, la qual cosa està estretament vinculat a l’apartat anterior. Encara que els Consumidors com poden ser les Comunitats de Propietaris estiguin d’enhorabona, les empreses mantenidores no han perdut la guerra, és tan sols un petit cop que pot ser superat. I és que cada vegada estan despuntant més els acords extrajudicials entre les representacions legals de totes dues parts, per la qual cosa continua existint una via per a reclamar als clients que incompleixen el contracte.
En conclusió, encara és possible que les empreses de manteniment reclamin indemnització per danys i perjudicis, sigui per la via judicial, sigui per mecanismes extrajudicials com són la negociació “inter parts”. Cal incidir en què és l’oportunitat perfecta perquè les empreses mantenidores es replantegin la redacció dels seus contractes, amb la finalitat d’adaptar-los als nous criteris jurisprudencials i, arribat el moment d’una possible reclamació, tenir majors possibilitats d’èxit.
Este artículo está disponible en: Castellano
