Una qüestió que sol suscitar controvèrsies en el sí de l’empresa familiar és la política de dividends i retribucions dels administradors. Sol ser habitual que en l’empresa alguns membres de la família exerceixin càrrecs executius i percebin una remuneració, sigui via salari o com a administradors segons el cas. El problema sorgeix quan no tots els socis familiars són alhora treballadors o administradors i existeixen certs membres de la família que no perceben cap rendiment basat en una contraprestació pel treball.
En aquestes situacions té fonamental importància la política de dividends de la companyia, perquè d’ella dependrà que els membres no treballadors percebin algun rendiment de l’empresa familiar mitjançant el repartiment de beneficis.
Se solen suscitar divergències entre els familiars treballadors, que en molts casos prefereixen reinvertir el benefici pel creixement de la companyia, amb els familiars no treballadors, més proclius al repartiment del benefici, doncs és la seva única forma de monetitzar la seva participació en l’empresa. Aquesta segona visió es pot considerar “curt termini”, puix que s’anteposa la liquidació del benefici a la reinversió, però moltes vegades mitiga situacions injustes en benefici dels socis treballadors.
Reinvertir en l’empresa o repartir dividends?
D’acord amb l’Institut d’empresa Familiar, el 60% de les empreses familiars prevalen la reinversió sobre el repartiment, doncs és molt comú que existeixi un major compromís amb l’empresa que en societats no familiars i una major implicació dels socis o accionistes. No obstant això, a mesura que van entrant noves generacions i l’empresa va creixent, la tensió entre la reinversió i el repartiment es pot a créixer.
La Llei de Societats de Capital ha pretès fixar un repartiment de dividends mínim d’un terç del benefici operatiu, però aquesta disposició legal tampoc resol el problema de fons i fins i tot pot arribar a ser una font de majors conflictes, doncs faculta la separació de socis si els repartiments no compleixen amb aquests mínims i obliga a un repartiment que pot perjudicar, en alguns casos, els interessos empresarials.
D’altra banda, se li afegeix la qüestió fiscal, doncs el repartiment de beneficis òbviament obliga als socis a tributar i existeix certa tendència a acumular reserves que, en moltes ocasions, es gestionen de forma ineficient i amb més criteris patrimonialistes que empresarials. És bastant comú que dins de l’empresa familiar es realitzin inversions no directament relacionades amb el negoci sinó d’un caràcter més patrimonial, sobretot, inversions immobiliàries que en altres ocasions i de forma més encertades es vehiculen a través d’una societat filial o germana de l’empresa que gestiona l’activitat.
Fórmules per fixar la política retributiva i de dividends en l’empresa
És fonamental, com veiem, fixar per endavant una política retributiva dels familiars que treballin en l’empresa i fixar una política de dividends de la pròpia companyia, per evitar tensions que puguin posar en risc la continuïtat de l’empresa i fins i tot portar a situacions de bloqueig entre socis o administradors gens desitjables.
Quant a les polítiques de dividends han de ser capaços de conjugar els interessos de la companyia i la seva possible necessitat de realitzar inversions, o d’enfortir-se financerament mitjançant reserves, amb els legítims interessos dels socis de rebre un rendiment per la seva condició de socis.
Cal intentar, sigui mitjançant pactes de socis o protocols familiars, que són els instruments més comuns, fixar una política de dividends que eviti conflictes i sigui capaç d’acontentar als socis sense desatendre les necessitats de l’empresa. Òbviament aquestes polítiques s’han de revisar i renovar,ja que no són les mateixes les necessitats en un moment inicial de la companyia, en el qual tots els socis probablement treballen i hi hagi una sola generació propietària del negoci, que les d’una societat de quarta o cinquena generació.
És molt recomanable consensuar aquestes polítiques i plasmar-les per escrit,perquè és una de les qüestions que major conflictivitat genera. S’hauran de fixar uns paràmetres mínims i es pot deixar una part oberta a discutir anualment, sent també desitjable fixar les bases i temps per a la modificació i revisió de tals acords.
Este artículo está disponible en: Castellano
